martes, 4 de diciembre de 2012

Una olor aspra

Saps amor meu, quan plou faig pastissos. Em tanco a la cuina, perquè des d’allí no veig el cel, no m’arriba la llum grisa ni les gotes lliscant pels vidres. Trec la capsa platejada de les flors seques i els pots de vidre amb les espècies. Esfonso les mans a la farina mentre escolto la pluja en el celobert y les gossetes descansen al meu costat. La Mia, amb la mirada caiguda i l’Anouk, tan petita encara, amb aquest pèl que té de bellut negre  i el puntet a la barbeta que sembla un trocet de cotó.






Recordes el primer pastís? Era de gerds, madurs i vermells. Potser no va ser una bona idea perquè creixen amb espines afilades. Ens el vam menjar amb les mans, asseguts al terra del menjador. Vas obrir la porta de la terrassa, perque entrés l’aire fresc, vas dir, i la pluja va esquitxar el terra. Em feies riure mentre et llepaves els trocets que et quedaven enganxats als dits.

Però avui en lloc de pastissos he fet melmelada de taronja amarga. No sé per què. Ja havia omplert el marbre amb la farina, el sucre i la vainilla. També havia preparat unes fulles petites i arrugades d’albahaca morada, perque recordis que t’estimo, pètals de lavanda per fer marxar les pors i un polsim d’atmetlla i de safrà, perquè les meves paraules et puguessin treure la ràbia que últimament veig en el gris dels teus ulls. L'aigua queia amb força i l’Anouk em mirava, asseguda al costat dels meus peus, amb l’orella dreta aixecada. No sé per què, però al final,  alguna cosa dins meu m’ha fet triar les taronges. Les he xafades amb les mans. Quan he mirat el rellotge eren les set. Tu estaries encara conduint el tren, portant a la gent d’una banda a l’altra, com cada día, les mateixes estacions, les mateixes cares esperant a l’andana.  A l’aigua creixien bombolles que esclataven i fumejaven. El vapor de les cassoles em protegia del fred mentre regalimava per les rajoles i deixava petits tolls damunt el marbre.

Ahir va ser el teu aniversari. Quan vas arribar tenia totes les finestres obertes i els llums tancats. Damunt la taula havia deixat un pa de pessic tou que havia cobert, amb els dits, de xocolata, negra, com a tu t’agrada, i uns trocets blancs de pera que semblaven quarts de lluna. Pels costats vaig deixar caure pètals de roses vermelles, per al nostre amor, i de la flor del taronger, per a l’esperança. A les deu vaig encendre dues espelmes de canyella, per allunyar les coses dolentes. Cada cop que escoltava el motor de l’ascensor m’arreglava el sarrell amb les mans i corria fins a la porta. Pero quan vas arribar les espelmes s’havien fet petites i la cera havia tacat les flors amb rodonetes marrons. Et vas treure la cazadora de pell negra i la jaqueta vermella amb el tren petit brodat a la butxaca. Ho vas tirar tot damunt del sofà. Llavors em vas mirar. Què hi ha per sopar? Un aire fred va fer rodar alguns pètals per la taula fins que van caure a terra i el cos em va tremolar per dintre. Jo no et vaig poder mirar a la cara. Res.

Quan he acabat de fer la melmelada de taronja ha quedat una olor aspra. He obert la finestra per allunyar-la. Era tan intensa que se m’ha enganxat a la roba, a la pell, a la llengua. Les gotes de pluja han entrat a la cuina i al picar contra el terra semblaven llàgrimes. Y, saps amor, casa nostra ja no olora a vainilla